Estiu i camí

A vegades, la calor de l'estiu ens pot fer pensar que sols cal deixar-nos anar, dormir i allunyar-nos de la realitat. L'estiu ens sol portar poques ganes de lluitar, però no per això hem de deixar passar la vida davant els nostres ulls.

L'estiu pot ser, molt bé, el començament d'una nova vida...potser l'inici d'una llarga travessa i sols sabrem si ha valgut veritablement la pena si ens aixequem decidits i caminem amb el cap alt i sense por en el futur, per incert que pugui semblar a ulls de tothom.

Els camins sempre estan plens de pedres, sempre apunten cap amunt, però sols són aquests els qui ens duen allà on tenim ganes d'anar. Sols cal desitjar un camí ben llarg i que la companyia ens ajudi a fer-lo un xic més curt.

I per què no com Montenegro?

Sols queda una setmana perquè els catalans i les catalanes decidim si ens quedem amb el nou Estatut d'Autonomia o el refusem, i ens seguiem quedant amb el de la dècada dels 70. Són moltes les paraules que argumenten els polítics, són moltes les raons per arrastrar a alguns cap al NO o per augmentar els punts pel SI.
Però guanyin uns o guanyin els altres, personalment no podré sentir cap alegria, doncs no és aquesta ni l'altra la meva desitjada autonomia.
Sóc conscient que estic dins d'un Estat, que per més que jo el respecti ell no em vol respectar a mi, malgrat que li dono gran part de les meves riqueses em diu insolidari, malgrat que li respecto la seva llengua ell no em deixa parlar la meva en el Congrés dels Diputats, malgrat que destino una part dels meus impostos a Cultura i Esports em nega el dret de tenir seleccions pròpies que lluitin per la que és la meva bandera.
Ara a poc dies d'emetre el meu vot, sóc conscient que el que voldria votar és per ser igual que els nostres germans de MONTENEGRO, en aquest referèndum sí que sabria que el meu vot seria un SI gegantí.

A la recerca de la sort.

Sovint a la vida ens diuen: "Que tinguis sort", "A veure si tenim sort"...en aquests desitjos sempre invoquem a la deesa fortuna perquè guii les nostres passes, perquè sigui el nostre horitzó. Si bé és cert que moltes vegades l'atzar és qui ens marca el destí, no és menys cert que nosaltres som qui hem de propiciar l'arribada d'aquesta afortunada deesa.

De res serviria que el nostre equip esportiu confies en que la sort s'aliés amb nosaltres, per guanyar grans torneigos, si no hi hagués un entrenament exhaustiu i una mentalització seriosa. De res serviria confiar en que ens sortís bé una prova qualsevol si abans no hi hagués hagut un estudi a consciència de la matèria en qüestió. La sort real és la dels qui desconfien d'ella i propicien la seguretat dels fets.

De la mateixa manera resulta rídicul totes les supersticions contràries a la mateixa, no cal baixar de la vorera per eludir una escala pel perill evident que comporten els vehicles que circulen, de res serveix obviar el número 13, si en altres cultures és un altre el nombre de la "mala sort"...i sobre els gats negres que us diré? Jo fa 12 anys que visc amb aquesta preciosa gata negra, la Galis, i sols m'ha donat tendresa, carícies i moixaines...i aquesta és la mala sort?

Falta de valors

Fa pocs dies el Barça va assolir per 18è. cop el tan desitjat títol de la Lliga espanyola. Sens cap mena de dubte, com jo, mils de simpatitzants ens sentirem feliços d'aquest fet, ens sentirem alliberats d'una part del pes de la nostra història d'infortunis i desenganys esportius i polítics.

Molts van ser els qui van omplir carrer i places, molts els qui ompliren amb claxons i cançons de joia la negra nit, molts els qui tintaren de colors de Sant Joan el cel de Catalunya...molts els qui, en definitiva, van necessitar fer extensiva la seva joia...i això és bo!

Però d'altres amagant-se en l'anonimat, portant els colors blaugrana com antifaç i no, com a signe d'identitat, van tenyir la nit de bandalisme, d'oportunisme i d'incivisme. Em costa pensar... i em nego a imaginar, que aquesta gent senti el mateix que jo, no vull creure que ens mouen els mateixos valors. Fins i tot, crec que no poden sentir ni tan sols els meus colors esportius.

LA BELLESA NATURAL

En la societat d'avui solem pensar en la bellesa quan mirem a l'ésser humà. El culte que hi ha a les persones, fa que sovint no sapiguem veure en el que ens envolta la bellesa en estat pur.
Hem oblidat que hi ha bellesa en els tons rosats de qualsevol capvespre de tardor. Hem oblidat que hi ha bellesa en la simplicitat d'una rosella entre el blat. Hem oblidat que hi ha bellesa entre els rierencs que componen la llera d'un rierol.
Hem oblidat que hi ha bellesa en les ones que besen la nostra sorra gironina...potser, hem oblidat que hi ha bellesa a Castell?

Votar l'Estatut

En aquests dies que ens queden per venir de primavera, moltes seran les veus que sortiran per recaptar els vots dels catalans, en pro i en contra del que ha de ser el "nostre" nou Estatut.

Alguns, no tan sols abogaran per reclamar el sí o el no, sinó que a més rebutjaran tota opció que no sigui la pròpia, com si de l'opció del diable es tractés. Probablement donaran més raons per desobeir el vot dels altres que no per convèncre del propi vot que es demana, i no gaire més de les raons que eñs porten a demanar la afirmació o la negació a la nova fòrmula de governar Catalunya i els catalans.

Tan sols crec una sola cosa amb certesa: que el més important és votar. Votar al marge dels partits i de la seva lluita personalista, votar sols en la convicció que un referèndum sols és el tempteix del parer d'un poble i que en ell hi pot cabre un SI, de la mateixa manera que un NO i també un vot NUL, com a resposta a una feina política mal feta pels nostres representants.

Defenso fins i tot el vot blanc d'indecisió...però mai trobaré les raons per l'abstenció.

La terra és de tots nosaltres i cal donar respostes a les seves preguntes de futur.