I per què no com Montenegro?

Sols queda una setmana perquè els catalans i les catalanes decidim si ens quedem amb el nou Estatut d'Autonomia o el refusem, i ens seguiem quedant amb el de la dècada dels 70. Són moltes les paraules que argumenten els polítics, són moltes les raons per arrastrar a alguns cap al NO o per augmentar els punts pel SI.
Però guanyin uns o guanyin els altres, personalment no podré sentir cap alegria, doncs no és aquesta ni l'altra la meva desitjada autonomia.
Sóc conscient que estic dins d'un Estat, que per més que jo el respecti ell no em vol respectar a mi, malgrat que li dono gran part de les meves riqueses em diu insolidari, malgrat que li respecto la seva llengua ell no em deixa parlar la meva en el Congrés dels Diputats, malgrat que destino una part dels meus impostos a Cultura i Esports em nega el dret de tenir seleccions pròpies que lluitin per la que és la meva bandera.
Ara a poc dies d'emetre el meu vot, sóc conscient que el que voldria votar és per ser igual que els nostres germans de MONTENEGRO, en aquest referèndum sí que sabria que el meu vot seria un SI gegantí.